Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol...

...És el títol d'una magnífica cançó de Francesc Pi de la Serra que des què es convocà la vaga general de demà m'ha vengut al cap en diverses ocasions. I és que la nova moda és advertir que en temps de crisi —bé, ara ja al súmmum de la recessió més absoluta i imparable— no és bon moment per fer vagues generals. I la meva pregunta és: i quan s'han de fer les vagues? Quan s'acabi la crisi —si s'acaba—, així, en pla celebració? No s'enganyin, la vaga general la fem per no contradir les paraules del nostre president, Mariano Rajoy, que el passat 30 de gener ja va vaticinar a Brussel·les que la reforma laboral li costaria una vaga general. Hem d'obeir les directrius del nostre president per tal de donar un missatge d'unitat i submissió a Europa, Mercozy, mercats i demés titellaires.

Però pareix que poc a poc el govern se n'ha penedit de donar l'ordre als ciutadans de exercir el seu dret constitucional a la vaga —sí, la Constitució, que per fer actes institucionals agrada molt, però per reconèixer el dret a la vaga ja és més secundària—. Així, Govern i Patronal s'han anat sumant al carro de les crítiques a la vega per considerar-la inoportuna, innecessària, etc. Rajoy dient que “los españoles quieren trabajar”, Montoro i altres ministres qüestionat-se si és moment de fer vaga o, simplement, difamant que “las huelgas no crean trabajo”. I la reforma laboral sí, no? En fi, no deman respostes, el silenci és l'argument més encertat que podríeu donar ara mateix. Rossell, el patró de patrons o el patriarca dels Cullen —tan per vampir com per burgès—, va més enllà i afirma que “un grupito no puede paralizar el país”. Opín que si un grupito “...fa més de deu mil anys que governa sota diferents reclams...” —com dirien els Eixut—, no està demés que un altre grupito —possiblement més nombrós— paralitzi el país per un dia per qüestions tan bàsiques com demanar un sou equiparable a la feina que realitza o, senzillament, un sou. Em va fer molta gràcia també el comentari de Miguel Martín, president de la patronal bancària espanyola, on afirmava que “la huelga nos acerca a Grecia y nos aleja de Alemania”. Oh sí, senyores i senyors! Indiscutiblement, el comentari, blasfèmia, escopinada verbal o com vulgueu dir-li del senyor Martín se'n duu el premi de la setmana: un bitllet d'anada (només d'anada) a Sibèria, tot inclòs. Fora bromes, el comentari de Martín és d'un to xenòfob, aristocratitzador... Alemanya, l'elit europea, el mirall on tots s'hi miren, i Grècia, la cloaca maxima d'Europa, el vaixell a la deriva comandat per un govern tecnocràtic. Idò miri, senyor Martín, preferesc mil vegades un estudiant grec carregant la seva ràbia contra el govern, que els neonazis alemanys que dirigeixen les titelles que tenim per govern a la resta d'Europa.

Què hem de dir de Federico Jiménez Lo Santos? Ell que fa anys infinits que viu a Sibèria estarà content de saber que li enviam un amic per jugar al monopoli. Però vaja, ja podem enviar-li també una pilota de futbol que, en aquest ritme, aviat hi haurà empresaris, patrons, periodistes difamadors i polítics per jugar un partidet. A més, l'estepa siberiana proporciona un terreny de joc immillorable. Bé, tornant a Lo Santos. El nostre amic, sense cap tipus d'eufemisme, ha dit: "Mañana esa colección de vagos, esa gente que desconoce el trabajo, esos empresarios que no tienen empresa, esa gente que vive divinamente sin trabajar humanamente, o sea los sindicalistas, convocan lo que llaman una huelga general". Digues que sí, que Rajoy, Montoro, Rossell, Martín i la resta de calumniadors, venedors de motos i explotadors —avui ja acab els adjectius— no fareu vaga. Perquè no pot pretendre col·laborar en la paralització del país aquell que mai ha posat un colze per fer-lo tirar endavant. Procurau, almanco, quedar tancats a casa, que no voldríem que demà el vostre vol ens tapàs el sol, en un dia que es preveu tan radiant.