dimecres, 28 de març del 2012

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol...

...És el títol d'una magnífica cançó de Francesc Pi de la Serra que des què es convocà la vaga general de demà m'ha vengut al cap en diverses ocasions. I és que la nova moda és advertir que en temps de crisi —bé, ara ja al súmmum de la recessió més absoluta i imparable— no és bon moment per fer vagues generals. I la meva pregunta és: i quan s'han de fer les vagues? Quan s'acabi la crisi —si s'acaba—, així, en pla celebració? No s'enganyin, la vaga general la fem per no contradir les paraules del nostre president, Mariano Rajoy, que el passat 30 de gener ja va vaticinar a Brussel·les que la reforma laboral li costaria una vaga general. Hem d'obeir les directrius del nostre president per tal de donar un missatge d'unitat i submissió a Europa, Mercozy, mercats i demés titellaires.
Però pareix que poc a poc el govern se n'ha penedit de donar l'ordre als ciutadans de exercir el seu dret constitucional a la vaga —sí, la Constitució, que per fer actes institucionals agrada molt, però per reconèixer el dret a la vaga ja és més secundària—. Així, Govern i Patronal s'han anat sumant al carro de les crítiques a la vega per considerar-la inoportuna, innecessària, etc. Rajoy dient que “los españoles quieren trabajar”, Montoro i altres ministres qüestionat-se si és moment de fer vaga o, simplement, difamant que “las huelgas no crean trabajo”. I la reforma laboral sí, no? En fi, no deman respostes, el silenci és l'argument més encertat que podríeu donar ara mateix. Rossell, el patró de patrons o el patriarca dels Cullen —tan per vampir com per burgès—, va més enllà i afirma que “un grupito no puede paralizar el país”. Opín que si un grupito “...fa més de deu mil anys que governa sota diferents reclams...” —com dirien els Eixut—, no està demés que un altre grupito —possiblement més nombrós— paralitzi el país per un dia per qüestions tan bàsiques com demanar un sou equiparable a la feina que realitza o, senzillament, un sou. Em va fer molta gràcia també el comentari de Miguel Martín, president de la patronal bancària espanyola, on afirmava que “la huelga nos acerca a Grecia y nos aleja de Alemania”. Oh sí, senyores i senyors! Indiscutiblement, el comentari, blasfèmia, escopinada verbal o com vulgueu dir-li del senyor Martín se'n duu el premi de la setmana: un bitllet d'anada (només d'anada) a Sibèria, tot inclòs. Fora bromes, el comentari de Martín és d'un to xenòfob, aristocratitzador... Alemanya, l'elit europea, el mirall on tots s'hi miren, i Grècia, la cloaca maxima d'Europa, el vaixell a la deriva comandat per un govern tecnocràtic. Idò miri, senyor Martín, preferesc mil vegades un estudiant grec carregant la seva ràbia contra el govern, que els neonazis alemanys que dirigeixen les titelles que tenim per govern a la resta d'Europa.
Què hem de dir de Federico Jiménez Lo Santos? Ell que fa anys infinits que viu a Sibèria estarà content de saber que li enviam un amic per jugar al monopoli. Però vaja, ja podem enviar-li també una pilota de futbol que, en aquest ritme, aviat hi haurà empresaris, patrons, periodistes difamadors i polítics per jugar un partidet. A més, l'estepa siberiana proporciona un terreny de joc immillorable. Bé, tornant a Lo Santos. El nostre amic, sense cap tipus d'eufemisme, ha dit: "Mañana esa colección de vagos, esa gente que desconoce el trabajo, esos empresarios que no tienen empresa, esa gente que vive divinamente sin trabajar humanamente, o sea los sindicalistas, convocan lo que llaman una huelga general". Digues que sí, que Rajoy, Montoro, Rossell, Martín i la resta de calumniadors, venedors de motos i explotadors —avui ja acab els adjectius— no fareu vaga. Perquè no pot pretendre col·laborar en la paralització del país aquell que mai ha posat un colze per fer-lo tirar endavant. Procurau, almanco, quedar tancats a casa, que no voldríem que demà el vostre vol ens tapàs el sol, en un dia que es preveu tan radiant.

dijous, 22 de març del 2012

Catalans de pa amb tomàquet


Lluís Recoder, membre del consell executiu nacional de Convergència Democràtica de Catalunya, i conseller del territori afirmava fa uns dies al diari Ara que "el futur passa perquè Catalunya decideixi quin és el seu propi horitzó, que no ha de ser altre que el de tenir l'estat que garanteixi la defensa dels seus valors ciutadans, econòmics i culturals i la projecti al món com una nació oberta, moderna i democràtica". Afirmava que: "Catalunya necessita tenir els instruments d'estat necessaris per defensar-se al món". Reclamà l'autodeterminació expressant que sempre ha cregut en la necessitat de construir ponts. Passa, però, que la sensació que massa sovint ha tingut és que aquesta voluntat només era evident en la part catalana, segons afirmà. Amb tot, a les paraules del conseller s'enyora alguna referència al concepte Països Catalans. I és que pareix que alguns polítics de Catalunya han oblidat que Catalunya en si no representa cap nació, ni cultural ni de cap casta.
Per altra banda, Pío García Escudero, el president del Senat, afirmà en una entrevista la seva opinió a favor d'"estalviar-se" traductors al català, al basc i al gallec "fins que passi la crisi". Això implicaria eliminar la possibilitat de fer servir aquestes llengües al ple del Senat. Defensà que els senadors són representants "nacionals" i "dipositaris de la sobirania de tots els espanyols, que volen sentir-nos parlar en la llengua que tots coneixen". Els populars faran reformes en aquesta direcció, Escudero afirmà que les tres llengües només són cooficials. El portaveu de CiU, Jordi Vilajoana, ha recordat al Senat, que és un organisme de representació territorial. Així que ha demanat "un esforç de bona voluntat de tots els grups" per tal de deixar de parlar les seves llengües "fins que no passi la crisi", de manera que "ens estalviem el cost dels traductors". Sí, sí. Els de CiU, a més de fer el joc als populars amb els pressuposts, ara també es retallen els drets adquirits en matèria lingüística. Perquè després venguin demanat referèndums d'autodeterminació. Independentistes d'estelada blava i barretina...

diumenge, 4 de març del 2012

Espigall a Ràdio 77

El passat divendres vaig començar un programa a Ràdio 77, titulat Notes d'Actualitat. Ràdio 77
s'emet a través de la sintonia 108 FM (Titoieta Ràdio). El programa dóna un enfocament contrainformatiu de l'actualitat i simultàniament parla de música. Encara no tenc un horari fixe d'emissió. El que és segur és què els entregistraré cada divendres de 15 a 16h o de 21 a 22h. Tanmateix, els programes queden penjats al bolg de l'emissora i podeu escoltar-ne la redifusió o descarregar-ne el podcast aquí. Cercau la programació de dia 2 de març. La setmana passada vaig parlar de la Vaga, de la diada de les Illes, del MallorcaFestaJove de Santa Margalida... No som gaire bon locutor, però fer ràdio és entretengut. Tanmateix, la majoria de temps sona música, que sí que és bona.

Aniré publicant més enllaços i notícies sobre Notes d'Actualitat.

dimecres, 22 de febrer del 2012

- Estudiant? - No, enemic.


L'actualitat d'aquesta setmana ve marcada per les protestes i opinions sobre les càrregues policials que s'efectuaren contra els estudiants de l'IES Lluís Vives de València la setmana passada. Concentracions, comunicats, declaracions, tweets... l'assumpte ha duit cua i està tenint molt de ressò als mitjans, però encara no s'ha dit l'última paraula. Una setmana després que començàs, però, ja és hora de fer-ne una primera valoració.

Ens remuntam a dijous de la setmana passada, 16 de febrer. Institut d'Estudis Secundaris Lluís Vives, València, migdia. Els estudiants de l'IES s'estan manifestant a les portes del centre. Motiu? La crisi econòmica, sumada a la pèssima gestió de Camps i companyia durant les darreres legislatures, han empès a la Generalitat Valenciana a pegar tisorada als pressuposts d'educació. Els doblers no arriben i l'institut s'ha vist obligat fins i tot a aturar la calefacció; els estudiants n'estan farts. Els joves tallen el carrer i la policia carrega contra ells amb contundència. No és la primera vegada que succeeixen incidents d'aquest tipus als carrers valencians aquesta setmana, però avui la resposta policial és especialment dura. Sis estudiants són detinguts, un d'ells menors, alguns d'ells acaben sent hospitalitzats per les ferides provocades durant les càrregues. La notícia corr a gran velocitat per la xarxa. A Twitter els comentaris no es fan esperar. Veus conegudes, com la de Xavi Sarrià, denuncien la resposta desmesurada dels agents antidisturbis.

Divendres, 17 de febrer. Vint-i-quatre hores després dels fets de València, el rebuig a l'actuació policial és unànime. Molts col·lectius envien mostres de suport als estudiants del Lluís Vives. És el cas de l'assemblea SEPC Mallorca, que redacta un comunicat d'urgència per recolzar les joves valencians. Curiosament, mentre els militants del SEPC es fotografien juntament amb cartells on poden llegir-se missatges de suport i una estelada, la policia intervé per identificar-los i els reté durant més de vint minuts.

Així, durant la setmana s'han succeït les manifestacions a nivell nacional. Els polítics també hi han dit la seva. Gallardón defensa l'actuació policial, Rajoy matisa que no pot criminalitzar-se a les Forces de l'Ordre només perquè s'hagi comés “algun excés” i el comissari valencià responsable de les darreres càrregues, Antonio Moreno Piquer, directament es refereix als estudiants com el enemigo en una roda de premsa. Per acabar, a Palma el passat dimarts 21 prop de 400 persones es manifestaren a Plaça Espanya, tallant les Avingudes per espai d'uns minuts. IB3 m'entrevistà hi vaig aparèixer al telenotícies vespre. Malauradament, ja han retirat el resum al qual apareixien les meves declaracions i per veure'm ara s'ha de cercar la notícia dins la redifusió del telenotícies de dimarts.

Haurem d'estar pendents dels pròxims esdeveniments. S'acosten dies de mobilitzacions i les tensions creixents podrien desembocar en una dura resposta policial. Esperem que no sigui així. Però una vegada més, l'enèsima, queda en dubte si la policia nacional està al servei dels ciutadans o dels polítics. Alguns pareix que tenen ben clar que el poble és l'enemic. Mentrestant, seguim sent l'enemic.

dilluns, 13 de febrer del 2012

Espigues ecològiques en un món de transgènics


Al món en què vivim s'ha estès de manera desmesurada un tipus de cultiu anomenat transgènic. Els aliments d'aquest tipus són tractats genèticament per tal d'afavorir el seu creixement. Els inconvenients, els danys al medi ambient i a la salut dels consumidors d'aquests productes. L'alternativa: els cultius ecològics, més costosos, però respectuosos amb el medi ambient i no perjudicials per a la salut del consumidor.

L'assumpte dels cultius transgènics enfront als ecològics és només un exemple que podem utilitzar com a metàfora a l'hora d'explicar el funcionament social i econòmic actual al món. L'economia es basa en el sistema capitalista que és a la vegada sustentat per la doctrina política del neoliberalisme. Els avantatges? Períodes de creixement accelerat en que els bancs signen hipoteques i a més regalen cafeteres, televisors full HD i MP3 als clients. Els inconvenients? crisis econòmiques que es repeteixen cíclicament on els més dèbils s'enfonsen i els més poderosos s'enriqueixen, com una selecció natural. Països condemnats a la fam i a la misèria perquè cada individu del primer món pugui viure el seu propi American dream i compartir-lo a temps real a través de la BlackBerry perquè, “compartida, la vida es más”. Però tot això té un preu i, curiosament, no es paga al primer món. I tant que no, “porque ahora si te cambias a Moviestar te llevas gratis este Samsung Galaxy Mini”. A Àfrica, però, s'estan declarant guerres entre tribus per l'extracció d'un mineral preuat, necessari per a la fabricació de les pantalles tàctils. I això és només un exemple, un petit i insignificant exemple dels mals del capitalisme. No faria falta anar a l'Àfrica. A Espanya, més de cinc milions d'aturats. Cabria demanar-se quants d'aquests aturats han votat a PP o a PSOE, si tenen Samsung Galaxy, etc.

Aquesta és l'espiga transgènica del nostre món. I l'ecològica? Està per definir. Karl Marx la va parir i més tard s'anomenà comunisme. Però vists els resultats, hom dubta de si és viable. El motiu? La corrupció del poder, com sempre. Per conèixer millor els fonaments del comunisme a Rússia i com aquest s'acabà corrompent vos recoman La Rebel·lió dels Animals, de George Orwell. La gran diferència entre les espigues transgèniques del capitalisme i aquest cultiu ecològic anomenat comunisme és que el capitalisme, al seu plantejament teòric, ja assegura que els daltabaixos, les crisis i les desigualtats són inevitables (els fonaments del capitalisme i les idees liberals estan definits a La riquesa de les nacions, de Adam Smith, 1776). En canvi, Marx al seu Manifest comunista planteja una societat on, en principi, tothom és igual. No podem tampoc construir la nostra societat amb un model plantejat fa més de cent anys, però si que podríem basar-la.

El tema tractat és extens i dens, però aquí queda reflectida la idea general. El resum: el sistema de conreu (el neoliberalisme) amb el qual produïm a dia d'avui no és vàlid. La conclusió: en cal un de nou. Podem dir que, a pesar de tot, naixen espigues ecològiques en un món de transgènics.