...És el títol d'una magnífica cançó de Francesc Pi de la Serra que
des què es convocà la vaga general de demà m'ha vengut al cap en
diverses ocasions. I és que la nova moda és advertir que en temps de
crisi —bé, ara ja al súmmum de la recessió més absoluta i imparable— no
és bon moment per fer vagues generals. I la meva pregunta és: i quan
s'han de fer les vagues? Quan s'acabi la crisi —si s'acaba—, així, en
pla celebració? No s'enganyin, la vaga general la fem per no contradir
les paraules del nostre president, Mariano Rajoy, que el passat 30 de
gener ja va vaticinar a Brussel·les que la reforma laboral li costaria una vaga general.
Hem d'obeir les directrius del nostre president per tal de donar un
missatge d'unitat i submissió a Europa, Mercozy, mercats i demés
titellaires.
Però pareix que poc a poc el govern se n'ha penedit
de donar l'ordre als ciutadans de exercir el seu dret constitucional a
la vaga —sí, la Constitució, que per fer actes institucionals agrada
molt, però per reconèixer el dret a la vaga ja és més secundària—. Així,
Govern i Patronal s'han anat sumant al carro de les crítiques a la vega
per considerar-la inoportuna, innecessària, etc. Rajoy dient que “los españoles quieren trabajar”, Montoro i altres ministres qüestionat-se si és moment de fer vaga o, simplement, difamant que “las huelgas no crean trabajo”.
I la reforma laboral sí, no? En fi, no deman respostes, el silenci és
l'argument més encertat que podríeu donar ara mateix. Rossell, el patró
de patrons o el patriarca dels Cullen —tan per vampir com per burgès—,
va més enllà i afirma que “un grupito no puede paralizar el país”. Opín que si un grupito “...fa més de deu mil anys que governa sota diferents reclams...” —com dirien els Eixut—, no està demés que un altre grupito
—possiblement més nombrós— paralitzi el país per un dia per qüestions
tan bàsiques com demanar un sou equiparable a la feina que realitza o,
senzillament, un sou. Em va fer molta gràcia també el comentari de
Miguel Martín, president de la patronal bancària espanyola, on afirmava
que “la huelga nos acerca a Grecia y nos aleja de Alemania”.
Oh sí, senyores i senyors! Indiscutiblement, el comentari, blasfèmia,
escopinada verbal o com vulgueu dir-li del senyor Martín se'n duu el
premi de la setmana: un bitllet d'anada (només d'anada) a Sibèria, tot
inclòs. Fora bromes, el comentari de Martín és d'un to xenòfob,
aristocratitzador... Alemanya, l'elit europea, el mirall on tots s'hi
miren, i Grècia, la cloaca maxima d'Europa, el vaixell a la deriva
comandat per un govern tecnocràtic. Idò miri, senyor Martín, preferesc
mil vegades un estudiant grec carregant la seva ràbia contra el govern,
que els neonazis alemanys que dirigeixen les titelles que tenim per
govern a la resta d'Europa.
Què hem de dir de Federico Jiménez Lo
Santos? Ell que fa anys infinits que viu a Sibèria estarà content de
saber que li enviam un amic per jugar al monopoli. Però vaja, ja podem
enviar-li també una pilota de futbol que, en aquest ritme, aviat hi
haurà empresaris, patrons, periodistes difamadors i polítics per jugar
un partidet. A més, l'estepa siberiana proporciona un terreny de joc
immillorable. Bé, tornant a Lo Santos. El nostre amic, sense cap tipus
d'eufemisme, ha dit: "Mañana
esa colección de vagos, esa gente que desconoce el trabajo, esos
empresarios que no tienen empresa, esa gente que vive divinamente sin
trabajar humanamente, o sea los sindicalistas, convocan lo que llaman
una huelga general". Digues que sí, que Rajoy, Montoro, Rossell,
Martín i la resta de calumniadors, venedors de motos i explotadors —avui
ja acab els adjectius— no fareu vaga. Perquè no pot pretendre
col·laborar en la paralització del país aquell que mai ha posat un colze
per fer-lo tirar endavant. Procurau, almanco, quedar tancats a casa,
que no voldríem que demà el vostre vol ens tapàs el sol, en un dia que
es preveu tan radiant.
